Entrevista amb Ben Locket, compositor de Gumball i Revolting Rhymes

Ben Locket és un compositor australià instal·lat a Londres amb més de 10 anys d’experiència en creació musical per cinema i televisió. La seva feina en el món de l’animació inclou la guanyadora dels BAFTA i els Emmy, “El Asombroso Mundo de Gumball” de Cartoon Network, per la qual va ser nominat a Millor Música en una Producció de TV als Premis Annie del 2012, i als Premis UK Music and Sound del 2014 per Millors Títols de Crèdits. La seva feina per la guanyadora del BAFTA “Revolting Rhymes” ha guanyat recentment el premi a millor banda sonora al festival de Sapporo, al Japó.

Animac Magazine: Moltes gràcies per ser aquí amb nosaltres.

Ben Locket: Un plaer!

AM: Com ja saps, som molt fans de El Asombroso Mundo de Gumball – fins i tot vam rebre al Ben (Boquelet) i al Mic (Graves) aquí a l’Animac, el passat 2014.

BL: Sí!

AM: Ens encantaria saber com sols abordar la banda sonora de Gumball. És una serie tan esbojarrada – hi pot passar qualsevol cosa! – i la teva feina musical ho reflecteix clarament. Comences creant temes centrats en personatges? Tens en compte els arcs i evolucions de cada temporada?

BL: Hi ha una certa sonoritat que vam crear pel tema principal de Gumball. I es va convertir en la meva signatura sonora per la sèrie, en certa manera. Un cop vam començar amb la primera temporada, la idea era la d’emprar aquest mateix so i aplicar-lo a la sèrie, però vam descobrir que no funcionava massa bé. No pots tenir una escena d’acció amb un banjo, així que calia abordar la banda sonora d’una forma més tradicional: les clàssiques idees orquestrals tan típiques del llargmetratge, ja que a Gumball sempre hi ha un gran tercer acte amb una gran seqüència d’acció!

Però hi ha elements en comú a totes les temporades, on fem servir alguns temes musicals i els expandim o contraiem quan convé, saps? Per exemple, si tens en ment els crèdits finals de Gumball, de vegades m’agrada emprar aquell tema i invertir-lo, tocar-lo més a poc a poc, tocar-ne una part amb el piano per aconseguir una emoció diferent… Intentem establir alguns motius específics durant la sèrie, però els gèneres musicals canvien tan ràpid a Gumball! Un dia has d’escriure una peça de hip-hop i un altre una de rock and roll i més endavant una peça de música clàssica. Tot canvia constantment, i mai tens prou temps per desenvolupar temes que perdurin molt.

AM: Tot plegat ens fa pensar que sempre estàs ficat en projectes subversius, com el teu últim èxit Revolting Rhymes (felicitats pel guardó!). Allà tot gira al voltant de donar-li la volta a molts motius i trops de contes tradicionals, però aquí la banda sonora té una dimensió molt més orquestral. Com vas abordar el projecte musicalment?

BL: Era un escenari totalment diferent a Gumball, perquè a Revolting Rhymes ja sabia que la banda sonora tenia molta més… “durada”, així que podria treballar com en un llargmetratge i establir melodies i temes pels personatges.

A Revolting Rhymes hi ha personatges molt diferents que cal connectar durant la història, i un cop vam desenvolupar els seus temes musicals, vam trobar formes per fer encaixar totes les peces de la pel·lícula. Revolting Rhymes té dues parts, així que podíem recollir i evolucionar molts temes. Per exemple, el tema de la Caputxeta: el primer cop que la veiem és una nena petita al camp rodejada de llopets, i al final de la segona part la veiem retrobant-se amb el llop, tots dos com a adults. I és el moment perfecte per reprendre el seu tema musical i demostrar que han compartit una llarga història junts. I pots fer-ho a través de la música.

Però en termes pràctics, ja sabia des del principi que faríem ús d’una orquestra i que necessitàvem una paleta sonora molt diferent a la de Gumball. Tornant a Gumball, en Mic em trucava per dir-me “ei, aquesta setmana faràs un pastitx tipus anys 80” i la setmana següent necessitava una peça a l’estil Beethoven però “diferent”, i la següent un tema de hip-hop! Això no passaria mai a Revolting Rhymes, perquè el plantejament era molt diferent.

AM: Explica’ns una mica sobre els teus orígens: Austràlia. Quines influències musicals et van marcar com a compositor? Vas rebre una educació musical clàssica, eres autodidacta…?

BL: Vaig estudiar jazz durant un temps, i ens els meus anys de joventut, pensava que seria la nova sensació com a guitarrista de jazz. Però és clar, ni ho era ni va passar res d’això! Però vaig aprendre harmonia i teoria musical, i aquesta formació seria molt important per a mi en un futur tot i que no n’era conscient en aquell moment.

I en paral·lel, jo freqüentava moltes escoles de cinema – m’estava tornant un cinèfil – i me’n vaig adonar que, caram, podies compondre música i aplicar-la a la imatge, construir una relació amb l’espectador amb mitjans tant fascinants com el cinema o l’animació. I ben aviat ja tenia clar què és el que volia fer. Les meves influències musicals són molt eclèctiques, i crec que per fer la meva feina has de ser així – la meva col·lecció musical és quasi esquizofrènica.

AM: Ens ha vingut al cap als Avalanches, també australians eclèctics que tenen una col·lecció de vinils de bojos (i van construir el seu so en base al sampleig de tota mena de música com en un collage.

BL: Sí! Recordo veure’ls fa molt de temps quan van començar a Melbourne: eren molt inspiradors perquè sempre combinaven tota mena d’instruments i resultava molt fresc, saps? Melbourne té una escena musical increïble, molt potent, molt segura de sí mateixa. Qualsevol nit pots sortir i descobrir tota mena de música: un dilluns a la nit pots anar a veure jazz afganès, i al dia següent descobreixes una nova banda de metal.

AM: Així doncs, que et va dur a mudar-te a Londres l’any 2001, i com vas anar a parar al programa de curtmetratges de Cartoon Network? Vas estar involucrat amb Gumball des del seu primer pilot?

BL: Quan vaig adonar-me’n del que volia fer, sentia que potser em quedaria curt a Melbourne i sabia que necessitava viatjar si volia prendre’m la meva carrera seriosament. De vegades has de marxar si vols seguir un camí molt específic – bandes sonores, en el meu cas –  i vaig mudar-me a Londres. La cosa no va funcionar massa bé al principi, i fins i tot no vaig pensar en música els primers dos anys que era allà – anys oblidables – però vaig gaudir de la ciutat, buscar la forma d’encaixar-hi, i prendre-m’ho seriosament.

Uns anys més tard, havia treballat per en Pete Candeland, el director dels videoclips de Gorillaz, i un dia em va trucar per dir-me que estava a punt de presentar un projecte a Cartoon Network. Un cop vam presentar-lo, Gumball estava cuinant-se al mateix temps, i vaig acabar component música per tres o quatre projectes diferents. Gumball va ser l’escollit i quan li van donar llum verda a la producció, en Ben em va demanar d’encarregar-me de la banda sonora de tota la primera temporada.

AM: De tots els capítols de Gumball, recordes algun cas en particular que fos tot un repte? O que en Ben tingués una petició molt específica i diguessis: no sé pas com faré això que em demana.

BL: Bé, això que dius passa a Gumball cada setmana! Que és precisament el que et fa tirar endavant i resulta molt engrescador. Perquè justament quan creus que ho tens tot pensat i llest, arriben noves idees. Com podré aconseguir un cantant de hip-hop i gravar amb tota una orquestra i compondre aquest dolç tema de piano que em demanen… en dues setmanes? Però t’ho muntes i te’n surts. I un dels aspectes més encisadors de treballar per Gumball és precisament la seva varietat musical i totes les oportunitats que se’t presenten. Un dels capítols que em ve al cap és el meravellós “The Shell” i com vam emprar-hi l’orquestra. És un episodi amb molt de cor: tot i el caràcter esbojarrat de Gumball, sempre hi ha latent un missatge ben tendre. I a la sisena temporada estem fent coses fantàstiques, com tenir una gran banda de l’estil anys 60 i experiments així. Tinc moltes ganes que s’emetin l’any vinent.

AM: I una última pregunta – pels fans de Gumball. Qui és el teu personatge preferit?

BL: Per mi és en Darwin. Té dues qualitat simultànies: és meravellosament optimista, i tot i així sempre manté un ull obert i sap el que hi ha en joc. Mentre que en Gumball, a qui m’estimo molt, sempre va directe sense pensar. I en Darwin és capaç de veure-ho tot més a fons, i sap com tot s’acabarà solucionant. I com pots no resistir-te al Darwin? Simplement és genial.

AM: Moltíssimes gràcies!

BL: Gràcies a vosaltres!