Entrevista amb els realitzadors stop motion Emma De Swaef i Marc James Roels
Emma de Swaef i Marc James Roels són un duo d’animadors stop motion instal.lats a Ghent, Bèlgica. El seu brillant curtmetratge Oh Willy… (seleccionat el passat Animac 2013) va viatjar pel circuit de festivals de tot el món, i la seva animació en llana va inspirar una nova onada de realitzadors i animadors d’stop motion. En celebració del tema d’Animac 2019, vam entrevistar l’Emma i el Marc durant el festival d’Annecy 2018 per parlar de la seva obra i del seu últim migmetratge de 44 minuts, This Magnificent Cake!
Animac Magazine: Moltes gràcies pel vostre temps! La nostra primera pregunta pot resultar òbvia, però és quelcom que volem preguntar a tots els artistes d’stop motion entrevistats: per què l’stop motion? Quina és la vostra connexió personal amb l’stop motion com a tècnica?
Emma De Swaef: Per a mi, tot se centra en els titelles. Jo feia titelles abans de fer animació – estudiava cinema mentre construïa titelles. Els titelles són una cosa realment emocionant: simplement el fet de construir-los i després imaginar-te que prenen vida… aquí en rau la seva bellesa. I l’stop motion, és clar, et permet no solament imaginar-te que són vius, sinó que realment prenen vida per la gent que els veu també. Aquest és el seu gran atractiu.
Marc James Roels: També venim del món del cinema en imatge real, que és una forma de treballar molt intuitiva. No som massa bons dibuixant d’una manera estilitzada, així que ens sentim molt més còmodes amb la càmera, el personatge, la il·luminació i tota la resta. Així que, per nosaltres, l’animació és una forma més espontània de treballar.
Emma De Swaef: Bàsicament, és com una pel·lícula d’imatge real però tens el control de tot. Pots decidir cada petit element que entra dins el frame, és una decisió conscient. No hi ha res atzarós. I ens agrada aquesta forma de treballar.
Marc James Roels: Però tot i així, ens agrada el fet que pots veure com són tots els materials. Hi ha una mena d’equilibri entre el seu aspecte real i el que representen. Sempre hi ha aquesta tensió: pots veure que tot és de llana, i pot sentir com de petit és tot plegat. Però després mostrem un paisatge immens i te n’oblides. És fascinant, i ens agrada jugar amb aquests contrastos.
Animac Magazine: I la llana també és un material que comporta una bona pila de reptes tècnics. Ens en podríeu fer cinc cèntims? Quins són els reptes més grans que soleu trobar-vos durant un rodatge?
Emma De Swaef: Hi ha dos grans reptes. El primer és que la llana, és clar, no es queda fixa – es mou constantment. l el segon és que no és un material molt flexible. Però aquests reptes també tenen els seus avantatges. Quan els animadors manipulen els titelles, la llana es mou una mica i crea un estil propi: aquest vent constant que mou els filaments i fa que els personatges semblin vius perquè sempre pots sentir la mà de l’animador. Pel que fa a la inflexibilitat, estem treballant per poder millorar-ho. Ara, per sort, els nostres personatges ja no són nudistes (com ho eren a Oh Willy…) i al nostre nou migmetratge This Magnificent Cake! tots duen roba, així que ja no tenim problemes amb els cossos inflexibles dels titelles. I el gran repte d’aquest migmetratge era tot el diàleg, ja que aquesta vegada hem inclòs personatges parlants. Vam haver d’inventar-nos una tècnica per fer-ho possible: afegint plastilina darrere les seves boques i humitejant la llana una mica perquè guanyés flexibilitat i així esculpir les bosques en formes diferents. I és bo que cada nou projecte vingui amb els seus reptes: realment, no sabíem com animaríem els diàlegs! I pots apreciar com els primers són una mica més toscs i, cap al final, més sofisticats. Esperem que a cada nova pel·lícula puguem anar una mica més enllà. De fet, també vam tenir problemes amb l’aigua, la boira… No sabíem com resoldre tots aquests problemes però finalment vam resoldre’ls, trobes una manera!
Animac Magazine: En termes de posada en escena i il·luminació, el vostre enfocament no solament prové del cinema d’imatge real, també del documental! Com us va marcar aquesta experiència a l’hora d’abordar l’animació?
Marc James Roels: Fins i tot quan treballàvem en Oh Willy… sempre teníem en ment la idea d’un petit equip de rodatge, on la càmera sempre fos al mateix nivell que els personatges, sense angles de càmera esbojarrats – en resum, que el públic s’hi pugui identificar fàcilment. Rodar d’aquesta manera és d’allò més natural per nosaltres. Potser no és tan imaginatiu comparat amb les possibilitats de l’animació 3D, on pots anar molt lluny, però de vegades pot sorgir una mena de… distància, crec jo. Aquesta és la nostra forma d’explicar històries.
Emma De Swaef: I el nostre ritme, també. La gent de cinema creuen que la nostra pel·lícula és molt ràpida a nivell de ritme, i la gent d’animació que és molt lenta. [riu] Hi ha un exemple interessant al film: el personatge pigmeu, un dels meus personatges preferits. Per nosaltres, era molt important que ell parlés una llengua remota que existeix al Congo. Així que vaig contactar als meus amics del món del documental, que van rodar imatges d’arxiu de pigmeus i ens van dir: “a Europa no hi trobaràs ni un sol pigmeu”. N’hi ha molt pocs, i fins i tot al Congo és una comunitat que està desapareixent, així que havíem de trobar una solució. Ens van suggerir, simplement, fer servir un altre llenguatge africà – “ningú se n’adonarà!” – però a nosaltres ens importen molt aquest tipus de detalls. I finalment vam descobrir grup de música format per pigmeus que solament ve a Europa un cop a l’any! Són uns cantants que fan concerts a Ginebra i a França. Així que vam esperar un any sencer fins que tornessin, els vam convidar a l’estudi i vam gravar tot els diàleg amb ells. I, com que són cantants, vam pensar: “que cantin una cançó!”. I van incloure la cançó al nostre film. Aquesta és la màgia del documental: mai saps el que obtindràs, convides a la realitat a casa teva i t’ofereix regals. Estem molt contents i orgullosos de l’escena on el pigmeu li canta al gos.
Animac Magazine: Això és meravellós. Tenim curiositat per la vostra experiència al Japó – on tots dos vau gaudir d’una residència artística a Tòquio. Quin projecte vau desenvolupar-hi allà? I com va ser la vostra experiència de treballar en un país tan diferent, on l’animació stop-motion no és la tècnica més tradicional?
Marc James Roels: Va ser una experiència increible. Ens era difícil fer stop motion, així que vam aprofitar aquell temps per desenvolupar la idea per This Magnificent Cake!, i vam començar a treballar en el guió. Però durant la nostra estada, vam veure moltíssimes coses i vam explorar idees per a diferents peces – de fet vam acabar produint-les primer durant un any sencer, i després vam tornar a This Magnificent Cake!
Animac Lleida: Quant de temps heu treballat en This Magnficient Cake!?
Emma De Swaef: Molt de temps. Si comptes de l’idea inicial fins ara, han passat sis anys. Molt d’aquest temps s’ha centrat en escriure i finançar el film, i hem estat en producció durant els últims dos anys. Sis mesos de construcció a França, vuit mesos de rodatge a Bèlgica, i la resta postproducció i so – que va ser un procés realment llarg. Comences amb res més que les veus, i el nostre sonidista – Bram Meindersma, un holandès amb molt de talent – va començar a dissenyar tot el so. De fet, ell també ve del món del documental! De vegades, la gent d’animació se centra solament en foley (efectes de so) i música, però en Bram se centrava en crear atmosferes i paisatges sonors. I, per sort, ell també viatjava molt per Àfrica per rodar-hi documentals: sabia que vindria a treballar al nostre projecte així que va anar capturar tots aquests sons d’Àfrica, in situ.
Animac Magazine: A l’hora de treballar històries, què sorgeix primer? Comencen amb un personatge, un tema, una ambientació…? Ens agradaria saber més sobre el vostre procés d’escriptura.
Marc James Roels: A This Magnificent Cake!, el punt de partida va ser l’ambientació. Volíem situar el film específicament a l’Àfrica colonial i capturar aquells temps. Vam llegir molts llibres ambientats en aquella època com, òbviament, “El Cor de les Tenebres” de Joseph Conrad. O les obres del novel·lista francès Louis-Ferdinand Céline, un escriptor molt controvertit – era molt antisemita – que té un llibre autobiogràfic brillant anomenat “Viatge al fons de la nit”.
Emma De Swaef: El personatge és un desertor de l’exèrcit que es perd per Àfrica per amagar-se.
Marc James Roels: És la forma com descriu la seva vivència: tothom s’està morint, tota els europeus horribles escapant d’alguna cosa…
Emma De Swaef: I estan tots beguts i drogats amb medicaments perquè ningú pot aguantar el clima extrem a l’Àfrica central.
Marc James Roels: La calor, la febre, les malalties… És un llibre amb el que podíem treballar. Però de fet, tots els personatges i la història van arribar molt més tard. Primer volíem treballar sense història: només fragments de gent fent coses, una mica més experimental tot plegat. Fins que vam trobar a faltar la presència de personatges, explicar una història!
Emma De Swaef: Així que vam agafar les nostres cinc escenes preferides, vam fusionar-ne algunes d’elles i vam desenvolupar cinc històries diferents que estaven connectades les unes amb les altres.
Animac Magazine: Com podeu combinar temàtiques tan serioses com el colonialisme i el postcolonialisme amb la comèdia? Perquè, després de tot, el vostre migmetratge està ple d’humor políticament incorrecte! És important, l’humor, a la vostra feina?
Marc James Roels: L’humor sempre és molt important a la nostra feina. L’humor és una forma de desarmar a la gent i fer-los sentir més oberts a veure alguna cosa més enllà. Perquè quan la gent riu espontàniament, senten una emoció de forma directa però alhora s’enfronten a una realitat molt dura. Quan veus que a la gent li passen coses realment inhumanes, crec que afecten més si està barrejat amb humor. Perquè si simplement ho barreges amb drama, té un efecte distanciador – li està passant a algú altre. L’humor fa que el públic sigui més conscient. Rius i després et preguntes: “Uau, perquè m’estic rient?”
Animac Magazine: També hi ha present un cert realisme màgic. D’on ve? També el vau explorar a Oh Willy…: quelcom que podria començar com una història realista i que després va molt més enllà.
Emma De Swaef: Crec que forma part del caràcter belga. [riu]
Animac Magazine: De debò? Us enfronteu al dolor amb surrealisme o…?
Emma De Swaef: No hi pensem conscientment quan fem les nostres pel·lícules, però quan fas un cop d’ull a artistes belgues hi trobes tot aquest surrealisme belga. Aquest tipus d’humor és molt belga, forma part de la nostra tradició.
Animac Magazine: És agredolç. Hi ha un fort sentiment de culpa.
Marc James Roels: És una forma subtil i desarmant de fer confrontar al públic amb aquest tipus de temes.
Emma De Swaef: També crec que el públic no està acostumat a veure una pel·lícula com aquesta, on estem parlant directament de la història colonial. I no tracta del típic personatge blanc que s’il·lumina i va a ajudar als negres. Normalment, aquesta és la porta d’accés perquè la gent vegi aquest tipus de films, i són més fàcil de digerir perquè et fan pensar: “en realitat érem els bons!” No hi ha res d’això al nostre film, és més extrem. Ens assegurem que podem mantenir un equilibri. T’enfrenta amb el teu passat. No és fàcil mirar-lo directament als ulls.
Animac Magazine: Ens agradaria saber més de la vostra feina comercial, que aneu combinant amb projectes més grans. Quines oportunitat us dona la publicitat a l’hora d’explorar o experimentar? Amb quin tipus de reptes us trobeu?
Emma De Swaef: Bé, els anuncis sempre han de produir-se molt ràpid, així que hem desenvolupar una tècnica diferent de titelles – que existeix des de fa temps. Animem els personatges amb pals en un entorn real i després eliminem els pals digitalmente. Els rodatges van molt ràpid, mentre que la postproducció és més lenta. Tot i així, és agradable treballar treballar en escenaris reals i explorar diferent estils d’animació. Els anuncis dels quals estem més orgullosos – per exemple, The Garden Ape – eren anuncis sense pressupost. Els vam fer perquè ens agradava la iniciativa – The Garden Ape era una campanya de conscienciació sobre la natura que promovia els espais verds a Bèlgica – i així obtens la llibertat per fer el que vulguis.
Marc James Roels: Els anuncis amb els pressupostos més grans són més interessants a nivell econòmic, però sempre hi ha un gran comité al darrere que vol saber en tot moment què passarà amb els seus diners. Així que les idees es dilueixen. No és realment quelcom que ens agradi fer tant, però de vegades és necessari.
Emma De Swaef: T’ajuda a pagar les factures!
Marc James Roels: També tenim la nostra peça de lluita, amb dos petits personatges de lluita lliure. De fet és una idea que va venir del Japó: vam anar a veure un combat de sumo, vam veure aquells homes lluitant i vam pensar: “podem fer una cosa per l’estil!” Teníem prou pressupost per comprar la il·luminació, i vam construir un petit decorat al soterrani de casa nostra. Vam animar els petits lluitadors i vam passar-nos-ho molt bé, però no vam guanyar-ne res amb la peça. [riu] Així que… sí, ens agrada fer publicitat si tenim control absolut.
Animac Magazine: Una última pregunta: què ve a partir d’ara? Algun projecte nou en ment? Us prendreu un descans?
Emma De Swaef: Tenim la guspira d’una nova idea. És el que ens fa feliços ara: no hem de pensar massa en la rebuda de la nostra última pel·lícula, no ens agrada obsessionar-nos-hi i simplement ens engresquem amb idees noves. Així que estem fent pluges d’idees sempre que tenim temps!