Entrevista amb Zacarías M. de la Riva, Premi Trajectòria Animac 2018

Aquest any, el Premi Trajectòria Animac 2018 va dedicat a un orfebre de la temàtica protagonista de la present edició de la Mostra: el compositor musical Zacarías Martínez de la Riva. La seva exemplar trajectòria trenca el mite de que tota carrera artística ve per vocació o és quelcom innat. En tot cas, és tot un exemple de que un sempre pot forjar-se un nou camí. I és que a diferencia d’altres compositors, De la Riva apuntava cap a enginyer de telecomunicacions, però per tombs de la vida va acabar a Boston, on va cursar un doble grau en Composició i Banda Sonora al Berklee College of Music.

De la Riva sempre ha tingut una predilecció especial pel cinema de gènere i el mitjà animat. L’any 2004 escriu la partitura del primer curtmetratge de Tadeo Jones, dirigit per Enrique Gato i guanyador del Goya. A partir de l’any 2006, inicia una sèrie de fructíferes col·laboracions: amb el productor Elías Querejeta per musicar els seus documentals, i amb els directors de gènere Carles Torrens, Manuel Carballo, i Gabe Ibáñez – amb qui seguirà treballant frec a frec en múltiples projectes.

Els llargmetratges d’animació Floquet de Neu (2011) i Un gallo con muchos huevos (2015)  compten amb les seves músiques, però De la Riva és una peça indispensable de la franquícia de Tadeo Jones, on ha composat la banda sonora dels seus dos llargmetratges Las Aventuras de Tadeo Jones (2012), i Tadeo Jones 2: El Secreto del Rey Midas (2017), així com dels multipremiats curtmetratges.

Animac Magazine: Moltes gràcies per ser aquí amb nosaltres.

Zacarías Martínez de la Riva: Encantat – moltes gràcies a vosaltres.

AM: Tenim molta curiositat pels teus orígens. D’on naix la teva passió per la música? La teva biografia destaca que anaves per enginyer de camins! Va ser un descobriment tardà, o un desig subterrani?

ZMR: Sí que és una mica curiós, no? Jo no m’havia pres la música massa seriosament fins que… quan vaig començar Telecomunicacions. I en aquell primer any, va haver-hi una desgràcia familiar – es va morir la meva germana en un accident de moto – i això va fer que em replantegés la meva vida. És cert que la música sempre m’ha acompanyat des de petit: havia tocat el piano, vaig estudiar una mica de solfeig, vaig compondre algunes peces… vaig ser bastant autodidacta. Però sempre com a hobby: mai m’ho vaig prendre molt seriosament. I en aquell primer any de Telecos, vaig adonar-me que no m’agradava gens el que feia. El que m’agradava i m’agrada de veritat és fer música – i m’encanta el cinema!

AM: Què et va dur a Boston a estudiar composició i banda sonora?

ZMR: Quan vaig deixar la carrera vaig anar al Taller de Músics a Barcelona, i allà hi vaig conèixer un professor que havia estudiat al Berklee College of Music, a Boston, i em va descobrir que hi havia una carrera de música de cinema. Com era possible allò? Sí, allà t’ensenyaven una sèrie d’eines per compondre música aplicada a la imatge. I me’n vaig anar. Als quatre mesos, ja era a Boston. No em van admetre perquè no tenia ni harmonia ni solfeig… en sabia molt poc! [riures] Però vaig fer-me pesat i vaig aconseguir que m’admetessin.

AM: I és molt curiós: la Julie Reier, una de les nostres convidades d’aquesta edició d’Animac, també va estudiar a Berklee en la seva modalitat online. Tot està connectat.

ZMR: Quan jo vaig anar a Berklee, les classes online no existien – de fet, crec que ni tan sols fèiem servir internet!

AM: Així doncs, vas tornar a casa i vas començar a treballar amb molts directors. De fet, la teva feina com a compositor sol gravitar cap al cinema de gener (i has treballat amb directors molt interessants com Carles Torrens o Gabe Ibáñez). Sents una predilecció especial per aquest o un altre gènere? Quins gèneres et permeten ser més expressiu o juganer?

ZMR: La meva feina en pel·lícules de terror va començar per casualitat. Quan vaig tornar de Berklee, el primer contacte que vaig tenir amb la composició de bandes sonores va ser amb uns curtmetratges que vaig fer per un amic meu, l’Ibón Cormenzana, i vaig treballar en la seva primera pel·lícula, Jaizkibel (2000). I després vaig participar en un llargmetratge anomenat La Monja (2005), de Filmax. Vaig treballar per Filmax fent part de la música d’una pel·lícula d’animació, El Cid (2003). Em vaig donar a conèixer gràcies a aquest llarg, i em van oferir altres projectes de Filmax i la seva marca Fantastic Factory. I el terror és un gènere que m’encanta explorar precisament pel que deies: la seva expressivitat. T’ofereix un camp per experimentar amb sonoritats tímbriques, pel repte de com generar una tensió d’una manera diferent…

AM: Va ser El Cid el que et va dur al terror, i després el cercle es tanca i tornes al mitjà animat amb Tadeo Jones. Com va sorgir la teva relació professional amb Enrique Gato i el seu explorador?

ZMR: Això del curt de Tadeo Jones és una història curiosa. Em va arribar a través d’un altre compositor a qui li van oferir la feina – en Roque Baños – i que no podia fer-se càrrec de la banda sonora. I ell mateix em va recomanar. Els productores van acudir a mi i així va començar la nostra col·laboració: vaig compondre la banda sonora dels tres curtmetratges i les dues pel·lícules de la saga de Tadeo Jones. I tot gràcies al Roque.

AM: Creus que l’animació té el mateix potencial expressiu que el cinema de terror? Què té d’especial el mitjà animat per a un compositor?

ZMR: El que m’ofereix l’animació – especialment en pel·lícules com Tadeo – és el fet de poder passar-m’ho bé fent música gran i orquestral, d’aventures, èpica i dramàtica a la vegada. I a Espanya no hi ha moltes pel·lícules que et pugin oferir aquest tipus de reptes. Els meus referents, des de petit, han estat precisament aquest tipus de bandes sonores – com les de John Williams. L’animació m’ha concedit aquest desig.

AM: Com és el teu procés creatiu? Comences amb un tema principal, parteixes del personatges i crees leitmotifs, experimentes lliurement…?

ZMR: Depèn del projecte, a cada pel·lícula és diferent. Però el que sí acostumo a fer quasi sempre és veure la pel·lícula abans, encara que no sigui un muntatge definitiu. No llegeixo el guió, perquè de vegades em duu a crear una pel·lícula al meu cap que no té massa a veure amb la pel·lícula resultant. És el muntatge el que m’inspira i amb el que decideixo crear una sèrie de leitmotifs, motius musicals que faig amb el piano i que després empro a la pel·lícula. A Tadeo hi ha entre dotze i quinze leitmotifs: pel Tadeo, per la Sara, pel Paititi, pel dolent i els seus sequaços… Són eines que faig servir per després anar composant la banda sonora, i així vaig construint el discurs musical.

AM: Això és tot, moltes gràcies pel teu temps!