ENTREVISTA ROCIO ÁLVAREZ

1.- Com vas arribar al món de la il·lustració?

Des de petita sempre m’ha agradat dibuixar i fer coses creatives. Vaig estudiar Belles Arts a València i allà vaig provar un munt de tècniques diferents, des del modelatge del fang fins al gravat o els fonaments de l’animació. Al principi l’ensenyament del dibuix era més clàssic, fèiem estàtues i sessions de model en viu juntament amb tècniques antigues de pintura. Aquestes bases després em resultarien útils per consolidar llenguatges propis. Vaig explorar pel meu compte moltes tècniques i vaig aprendre molt presentant-me a concursos de cartells o de contes. Era una bona excusa per crear i fer-me un book que després em va proporcionar altres feines, sense parlar de la pressió de crear amb una data límit de lliurament.

Actualment, i des de fa uns anys, tinc clients per als quals treballo cada any i altres que apareixen gràcies al boca a boca o per la promoció a les xarxes.

 

2.- Les teves il·lustracions tenen vida i moviment. Com es relacionen amb les teves animacions?

Suposo que és per una inclinació envers unes formes més expressives i per no voler cenyir-me a les representacions realistes de cossos i objectes. No em ve de gust fer personatges realistes i suposo que en animació tampoc, així que acostumo a exagerar determinades parts dels cossos per intensificar accions. M’he inspirat força en les formes de Lorenzo Mattoti i en les deformacions de Gianluigi Toccafondo.

 

3.- Quins altres formats artístics treballes?

Últimament estic força ficada en el mural. En vaig fer un de molt gran per a una estació de metro ‒amb Aline Quertain‒, un altre per al 50è aniversari de Greenpeace al Museu de Ciències Naturals que ret homenatge a la biodiversitat en diversos climes, i també altres murals més expressius tipus jungla en diversos centres públics o cases particulars, tots a Brussel·les.

També experimento molt amb textures animades gravades en macro i amb el retrat.

Ho compagino també amb tallers, els més recents els vaig impartir en el màster d’animació de València, a l’escola Tumo d’Armènia i al festival Animasivo de Mèxic.

De vegades també he fet de jurat, com en el fons d’animació de Colòmbia, el FDC, i al festival Prime the Animation.

 

4.- Què va suposar la teva experiència a l’escola francesa La Poudrière i la nominació del teu film de graduació Écart de conduite als premis europeus Cartoon d’Or? Què vas aprendre amb el teu segon curtmetratge Simbiosis carnal?

Entrar a l’escola La Poudrière va ser un regal per a mi. És molt selectiva i només hi entren entre nou i deu alumnes cada any, la majoria francesos i una petita part estrangers. És una escola pública amb unes instal·lacions molt bones. No hi ha docents a temps complet, només hi van a donar classes professionals de l’animació. És una escola molt intensa. El primer any es fa un curt d’un minut individual i una adaptació d’un llibre infantil a sèrie d’animació en grup. Tot això alternant amb exercicis de guió o direcció d’actors, atès que és una escola que es basa més en la realització que en la tècnica. Normalment hi accedeixen alumnes que ja han fet altres escoles més tècniques. En el meu cas no va ser així, el meu nivell d’animació no era tan bo, em van escollir bàsicament pel meu univers il·lustratiu, però per l’efecte de grup que creen amb la selecció d’alumnes va sorgir una simbiosi molt bonica en què cadascú tenia el seu punt fort i ens ajudàvem entre nosaltres.

Durant el segon any a l’escola es realitza de manera individual un curt de quatre minuts de durada amb tema lliure de manera semiprofessional, creant un dossier inicial i un pitch. Porten com a jurat un grup professional i trien quatre curts per adaptar-los després a la televisió. Vaig tenir sort i Canal+ França va seleccionar el meu projecte.

Hi ha un pressupost de l’escola per poder contractar una mica d’ajuda en l’animació, el so i la música.

En aquest exercici vaig fer Écart de conduite, una comèdia sobre el fet estressant d’examinar-te del carnet de conduir. Està basat en una experiència personal però portada al límit. Em va costar fer-lo perquè vaig donar mil voltes al guió i després el temps de dibuix i animació se’m va quedar molt curt i vaig haver de treballar molt intensament. A més, vaig voler fer-ho en animació analògica, sobre paper, i el procés va ser molt llarg: l’sketch, el clean, l’escàner, el color en TVPaint i el compositing. Però vaig aprendre moltíssim, i després vaig tenir l’oportunitat d’anar als primers festivals on em van seleccionar com a directora. Va arribar a estar nominat al Cartoon d’Or, un premi al millor curt europeu, i va ser un gran honor.

Simbiosis carnal és el meu segon curtmetratge i el meu favorit ara per ara. Narra la història de la sexualitat humana des d’un punt de vista animal, poètic, crític amb el passat misogin i amb un punt de comèdia. Em va costar diversos anys realitzar-lo i ho vaig fer en un principi amb una beca de Zorobabel i Caméra etc. a Bèlgica. Vaig rebre també una ajuda de Canal+ Espanya, i després una ajuda de la Federació de Valònia.

Va tenir una acollida boníssima, ha estat seleccionat en més de cent festivals i ha rebut aproximadament vint mencions i premis. M’ha permès viatjar i conèixer països. Encara es pot veure en alguns festivals i retrospectives.

Vaig aprendre que l’animació és un esport de resistència, però bé, això ja ho sabia, he he.

El que em va agradar és que no em van pressionar per acabar en un termini concret, així que vaig poder-lo fer sempre de la millor manera que vaig poder, en tots els plans, tot i que vaig trigar més.

També vaig treballar amb animadores i animadors que van fer molts plànols del curt, i va estar bé perquè va ser sempre presencial i els pots explicar millor el que vols aconseguir i corregir abans no avancin més en el procés.

 

5.- Com conviuen en el teu treball l’analògic i el digital? Què creus que pot aportar la tecnologia al món de la il·lustració i de l’animació?

Sempre estic jugant a ping-pong entre els dos formats, l’analògic i el digital. L’analògic m’encanta perquè crec que té alguna cosa d’aleatori que dona molta vida a la imatge. Trobes trets, formes o idees que no t’haguessin sortit amb una tauleta gràfica. Crec que la textura de pintura, el regalim o la taca encara no estan tan perfeccionats en l’àmbit digital, i el fet de fer-ho a mà sempre li dona un toc més humà, real i curiós. També m’encanta fer petites maquetes o construccions de paper que faig servir de vegades com a decorats i les integro després en els personatges en 2D.

D’altra banda, també m’agrada molt l’animació experimental, fer taques i fotografiar-les en macro i posar-les en moviment.

Tanmateix, el món digital en el meu cas em sembla indispensable i soc una gran fan de Photoshop i de poder controlar tot el procés amb capes, mètodes de fusió i el famós control +Z. Per a l’animació tradicional m’agrada molt fer servir TVPaint i per al compositing final After Effects.

 

6.- Com vas descobrir Animac?

De fet, va ser per casualitat, pel programa Días de Cine de La 2. Jo ja havia fet Belles Arts, amb una assignatura d’animació, però seguia estant força verda en animació i quan vaig veure l’anunci del festival se’m va ficar al cap conèixer un altre tipus d’animacions i vaig convèncer la meva amiga Ángela per anar-hi juntes a passar el cap de setmana. I com acabo de dir, va ser tot un descobriment.

 

7.- Què va suposar per a tu treballar en el cartell del 27è aniversari? Què has volgut reflectir i com t’agradaria que el públic el percebés?

M’ha semblat una experiència molt bonica per l’afecte que tinc pel festival i, al mateix temps, he sentit una mica de pressió, ja que els cartells de Carles Porta i de Gina Thorstensen havien posat el llistó altíssim. El tema m’agrada molt, “LatAm Boom!”, perquè crec que sí que realment hi ha un auge, però també ha estat complex representar un continent. Amb la meva passió pel món vegetal i animal, li he donat una mica de protagonisme, però he intentat incloure símbols o arquitectures de força països llatinoamericans. Les figures humanes s’eleven cap amunt, en una metàfora de creixement. Volia que la imatge tingués uns colors tropicals potents i els he barrejat amb siluetes en negre per donar contrast i també un toc misteriós.

M’agrada la idea que el cartell pugui aportar color a l’espai públic, un toc d’alegria visual. Estic desitjant veure com quedaran les impressions en gran format a la ciutat durant el festival. També m’agrada el fet que es vegi una composició clara general, però que l’espectador pugui viatjar dins del cartell i trobar-hi cada cop nous detalls que no havia vist al principi.

 

8.- Pel que fa a la careta animada, que també has realitzat, com te l’has plantejada? Quines tècniques has fet servir?

Me l’he plantejada com un tràveling lateral aprofitant el paisatge de fons de muntanyes amb elements camuflats que apareixen a poc a poc, on predomina el món de la increïble biodiversitat d’aquest continent amb tocs d’urbanisme.

 

9- Vius a Bèlgica. Hi ha més oportunitats per a una animadora independent a Bèlgica que a Espanya?

Sí, porto nou anys vivint a Brussel·les. Crec que sí que hi ha més ajudes al cinema a Bèlgica que a Espanya, però menys que a França per exemple. És difícil també obtenir ajudes, n’hi ha poques i s’hi presenta molta gent. A la part flamenca hi ha més ajudes i de més quantia, però els requisits per presentar-s’hi són molt estrictes.

En tot cas, també s’està veient un augment a l’animació espanyola i cada cop més ajudes de festivals o de les comunitats.

 

10.- Ara ets a Colòmbia, què tal l’experiència? Coneixes altres llocs d’Amèrica Llatina?

Sí, tinc la sort de ser a Colòmbia des de fa dues setmanes, a la regió d’Antioquia amb el meu xicot colombià, també animador, Santiago Pérez. Estic al·lucinant amb la biodiversitat de plantes, mai no havia vist zones tan verdes i tan variades. Una amiga quan va veure una foto que vaig publicar em va dir que havia vingut a viure dins d’un dels meus dibuixos, i sí, de vegades ho sembla, he he. Són com aquestes plantes que a Europa ens costa tant fer créixer i que aquí creixen a cor què vols com fan les males herbes. A més la gent és molt hospitalària i també estic al·lucinant amb el menjar i sobretot els nous gustos de fruites i sucs. De moment he estat més a zones rurals i ara uns dies a Medellín, que tot i ser una ciutat enorme, també és molt verda. D’altra banda, també és una ciutat de contrastos socials forts i molt plena de vida. Fa anys vaig anar a Mèxic, en un viatge més curt, i em va encantar també. M’agrada l’ús del color sense por de diverses expressions de l’art popular llatinoamericanes.