Entrevista a Carles Porta

16 de febrer de 2022

Animac no s’entén sense Carles Porta: forma part de la seva ànima animada des dels seus orígens, fa 25 anys. Des de 1997, és el responsable de la inconfusible imatge gràfica d’Animac. Enguany, ha cedit la batuta a la Gina Thorstensen i alhora rebrà el Premi Trajectòria a una carrera d’allò més fructuosa… i molt difícil de resumir!

El lleidatà Carles Porta (1963) és un artista de molts caps: dissenyador, realitzador audiovisual, il·lustrador, dibuixant i cartellista, exerceix de professor d’il·lustració i animació a l’Escola d’Arts Municipal de Lleida Leandre Cristòfol.

Ha treballat com a il·lustrador per a diferents revistes d’àmbit nacional, llibres i còmics de culte (Madriz, El Víbora, TBO). És autor de la sèrie de llibres infantils “Tales from the Hidden Valley” publicats per l’editorial anglesa Flying Eye Books. La seva faceta de cartellista va ser premiada internacionalment l’any 1999 pel grafisme d’Animac amb el Premi Jules Geret al Festival d’Annecy. Ha dirigit dos curtmetratges d’autor: el multipremiat “François le Vaillant” (2003) i “Las vidas ejemplares” (2008) aquest últim part de la col·lecció “Del Trazo al Píxel”, produïda pel CCCB, comissariada per Carolina Lopez i presentada a Annecy 2015.

També ha realitzat el suport audiovisual dels espectacles infantils “La Guerra de Troia”, “Sensacional” i “The Little Night” dirigit per Jordi Colominas i musicats per Josep Maria Baldomà. I també amb música del Baldo, el mapping “Pedra, paper i aigua” per la celebració del 75è aniversari de l’Institut d’Estudis Ilerdencs el 2017. I, per descomptat, ha realitzat nombroses capçaleres animades per Animac i pel cinema d’animació ambulant anomenat PUCK Cinema Caravana. Creat pel Carles, es el cinema més petit del món i, des de 2009, ofereix una selecció anual del millor de l’animació internacional.

El Carles ens comparteix els seus referents, el seu modus operandi de prova-error, i detalls dels seus projectes presents i futurs. I, és clar, el seu vincle amb Animac i com n’ha plantejat la seva imatge gràfica any rere any, cosa que podrem veure a la propera exposició al Museu Morera. Llarga vida als universos possibles!

Com vas arribar al món de la il·lustració?

Sempre he tingut una actitud autodidacta i independent. Les meves inquietuds artístiques estaven relacionades amb el cartellisme i el grafisme. El dibuix en publicacions i cartells. El dibuix que acompanya a o transmet alguna idea. No especialment un dibuix realista. Més aviat el dibuix d’un món diferent, amb formes i colors d’una altra realitat. Em semblava interessant veure com arribar a l’espectador a través de mitjans quotidians: el cartell en una paret del carrer, uns cromos, uns segells, un llibre il·lustrat, una capsa de galetes. Aquesta presència que té un poder transformador de la realitat, encara que no sigui transcendent, però que enriqueix l’experiència visual del nostre entorn, despertant la imaginació. És aquesta idea la que va atreure’m cap a la il·lustració en totes les seves formes.

Les teves il·lustracions expliquen històries i també tenen vida i moviment. Com es relacionen amb l’animació?

Durant molt de temps vaig estar seduït per les representacions espacials de l’Expressionisme Alemany. Aquestes cases tortes, formant angles que no segueixen una lògica de la perspectiva. Es tracta de crear un ritme visual. Té a veure amb la música i amb la dansa. Les coses ballen. D’igual manera quan apareix un personatge tendeixo a pensar instintivament en el seu “acting”. En com s’expressa la seva presència amb relació a l’espai. És com un treball de coreògraf o de director de teatre. M’interessa molt aquesta relació entre el personatge i el paisatge.

Ens agrada la teva interdisciplinarietat a l’hora de crear. De quina manera treballes formats tan diferents?

És una actitud que necessita un cert grau d’inconsciència i molta curiositat. Moltes vegades no sóc plenament conscient d’on em fico. Això he comprovat que és perillós, però també té els seus punts positius. Et permet imaginar solucions que no són clàssiques. Tinc la idea de no ser un autor que parli un únic llenguatge o estil. Per a mi cada projecte és un repte i cada projecte ha de proposar la seva solució. No tracto de trobar les solucions als projectes a partir d’un estil preestablert. El fet és que no puc tenir la sensació d’estar fent sempre el mateix. Això em resultaria insuportable, així necessito provar mitjans, formats… són reptes que em permeten fer coses que no he fet fins ara i que aporten més emoció i no relaxen l’esperit creatiu.

Ara estàs publicant per a una de les millors editorials de llibres il·lustrats del món, també de professor a l’EAM Leandre Cristòfol i continues amb projectes tan macos com PUCK. Ens pots explicar una mica aquests projectes i si en tens algun més per al futur?

“Tales from the Hidden Valley”, ha estat un projecte de llibres il·lustrats infantils que va estar madurant durant sis anys. Tot un món amagat que molt pocs tenen l’oportunitat de descobrir. Una vall plena de personatges i llocs molt especials. Em ballava al cap una antiga pel·lícula. El record de “Brigadoon” que vaig veure a la meva infància, i ho barrejava amb els contes de la gran Tove Jansson. La idea inicial era publicar un llibre escrit i dibuixat per mi, per després tractar de fer una pel·lícula animada. Les coses no van ser tan senzilles com vaig imaginar en un començament. Les idees i els personatges van anar creixent a mesura que anava fent històries que anaven, una rere l’altra, a la brossa. Tenia quantitat de dibuixos i d’idees que no acabaven de funcionar. Una rere l’altra, eren examinades i descartades per la meva família i pel meu amic i realitzador Ted Sieger. Vaig imaginar mil històries sense cap ni peus fins que Ted va donar-me la idea de fer 4 llibres, cadascun dedicat a una estació de l’any. A partir d’aquí les coses van començar a encaixar i van tenir un final feliç. També amb l’ajuda de Teresa Ibars i Roser Trepat, que van ajudar-me a polir els meus textos i la meva expressió. Finalment, l’editorial anglesa The Flying Eye Books va editar-los i es poden trobar en uns quants idiomes. El meu projecte ara és trobar temps per continuar amb noves històries que tinc mig esbossades al calaix.

PUCK Cinema Caravana és un projecte que té a veure amb la meva necessitat de compartir aquelles coses que penso que val la pena conèixer. En aquest cas curtmetratges de cinema d’animació d’autor, que pensava que necessiten un canal més enllà dels festivals. PUCK va néixer amb aquest propòsit, és el cinema més petit del món i pot anar a qualsevol lloc. Ha fet 10 anys i per celebrar-ho hem construït jocs de fusta que envolten la caravana. Estan inspirats en pel·lícules que han estat molt populars a PUCK durant aquests anys. Tot això no hauria estat possible sense Toni Tomàs que ha estat el meu soci i còmplice en aquesta aventura.

Respecte a l’Escola és en certa forma el meu projecte actual que m’absorbeix de tal manera que els altres projectes estan acumulant-se i esperant. M’agradaria poder transmetre alguna cosa del que he après aquests anys, intentant fer descobrir el món de l’animació amb el desig d’ajudar a fer créixer nous projectes animats des de la ciutat. Crec que és per Lleida una necessitat després de 25 anys de ser la seu d’un festival d’animació important.

Has treballat en projectes immersius, interactius… Què penses que poden aportar les tecnologies immersives (i les tecnologies en general) al món de la il·lustració i de l’animació?

He realitzat un parell d’espectacles visuals immersius destinats als més petits “SENSACIONAL”  i “LITTLE NIGHT. En aquests muntatges no sols canvia l’espai de projecció, canvia també la relació espacial i el rol de l’espectador. L’empeny a jugar a respondre d’alguna manera a diferents estímuls. Queda al descobert la seva psicologia. La timidesa, la prevenció, la desconfiança, la inhibició… L’espectador es transforma també en actor. Els autèntics espectadors són els pares que observen una obra no escrita i la reacció dels seus fills a estímuls visuals i sonors. Aquí el paper del realitzador és doncs molt diferent del d’un curtmetratge. Cada mitjà proposa unes regles de joc diferents a l’autor..

Com veus l’evolució de l’Animac a través de tots aquests anys?

Animac ha crescut amb nosaltres i he estat un espectador privilegiat. M’ha permès anar descobrint al llarg dels anys tota la riquesa de possibilitats, les diferents cares i formes d’expressió dels llenguatges de l’animació.

Penso que Animac ha estat dirigit amb intel·ligència aprofitant totes les possibilitats que se li oferien. I sent molt conscient i sensible a la gran transformació del sector durant aquests anys. El paper transformador de les noves tecnologies en l’àmbit de la producció, així com el boom de les escoles de les quals surt un exèrcit de joves animadors preparadíssims. Per posar dos exemples.

Per una altra part, com a lleidatà, penso que Animac té encara un gran potencial de beneficis per explotar, especialment per a una ciutat tradicionalment mancada de certs referents identitaris. Amb un orgull una mica coix a vegades mal enfocat. Els beneficis en la projecció de la seva imatge exterior en l’àmbit nacional, estatal o internacional. I a més a més, el pes que podria tenir en el món artístic o productiu local. Penso que seria molt positiu per a la ciutat invertir més decididament en aquesta idea amb la força conjunta de les diferents institucions, tal com vaig tenir l’oportunitat de veure que funcionava la política francesa localment a Valence durant la meva “Residence”. No podem continuar fent política des de la lògica de partits. Ens empobreix, ens limita i frustra les possibilitats dels projectes.

Què ha suposat treballar a l’Animac des dels seus començaments? Quina identitat creus que has aportat a l’Animac amb tot el cos de treball? Com ha estat treballar també tots aquests anys en una careta animada per a un festival d’animació?

Animac ha estat per a mi l’encàrrec ideal. Permetia combinar dos mons que m’apassionen. L’animació i el cartellisme. I l’oportunitat i el repte de proposar coses diferents, de transformar-me any rere any. He viscut també això com una gran responsabilitat. He crescut i he après. Al començament tenia molt clar que el meu treball havia d’intentar transformar aquells cartells tan avorrits dels festivals d’animació de l’època que es dedicaven a posar banderes i cintes de pel·lícula de cinema fent ones. Calia d’alguna manera traslladar al grafisme l’emocionant experiència que ens aporta el cinema. Per això moltes vegades els meus cartells tracten de recrear una pel·lícula imaginaria. La imatge d’una pel·lícula que no existeix. Però que segurament m’agradaria fer si tingués temps i recursos. Normalment la careta era una mena de tràiler molt obert d’aquesta pel·lícula.

 

Com estàs plantejant l’exposició de la teva obra relacionada amb l’Animac al Museu Morera coincidint amb el 25è aniversari de la Mostra. Tenim títol ja?

L’exposició es titularà “La Casa Infinita”. La idea que treballem és anar més enllà d’un repàs a la imatge d’aquests 25 anys i posar al descobert molt del treball ocult que hi ha darrere. Moltes de les coses que haguessin pogut ser, però que van restar només com a part del procés del treball. Com et comentava que moltes vegades el cartell tracta de recrear un món possible, un món imaginari amb la seva naturalesa gràfica i els seus personatges, aquestes imatges formen part d’aquest exercici que practiquen les pròpies pel·lícules que podem veure a Animac. Universos possibles. Amb les seves lleis i la seva atmosfera particular.

Què és el que t’ha ensenyat aquesta pandèmia i què és el que més trobes a faltar?

Trobo a faltar les petites coses. Poder respirar sense mascareta. Poder compartir un espai a prop d’un altre sense por.

Enhorabona pel premi Trajectòria. Què suposa per a tu aquest premi?

Doncs encara ho estic paint. Ho agraeixo molt i m’impressiona. M’ha fet recordar a l’estimat Miguel Gallardo que després de perdre’m la pista durant molts anys va dir-me que jo portava una trajectòria ben estranya. Si penso en les coses que m’agradaria fer, o que no he pogut fer encara, el reconeixement em pesa, perquè sento que encara no me’l mereixo. Si miro enrere, és cert que veig un esperit inquiet que ha provat de fer coses en un mitjà que em sembla extraordinari. Coses com dos curts, opennings de festival, algun anunci, missatges institucionals animats, visuals per obres de teatre, espectacles infantils immersius, un mapping, un cinema dedicat a l’animació en una petita caravana… Espero que la meva part negativa que és tan crítica ho acabi acceptant… i gaudint.

Vols conèixer més a Carles Porta? Visita la seva web!