ENTREVISTA A ISABEL HERGUERA

Isabel Herguera, artista visual, directora i productora d’animació donostiarra, rebrà el premi honorífic d’Animac 2024, la primera espanyola guardonada amb aquest premi. Des de Sant Sebastià, Herguera, que va dirigir Animac del 2003 al 2011, parla del seu cinema i de la seva experiència al festival.

Animac dedicarà a Isabel Herguera una retrospectiva amb la projecció d’una selecció dels seus curtmetratges, incloent-hi el seu primer i esperat llargmetratge “El sueño de la sultana” (Espanya, Alemanya, 2023), nominat als Premis Goya d’aquest any i amb el que va estar nominada a la Concha de Oro i va guanyar el premi Cine Vasco al passat Festival de Sant Sebastià. A més, la directora oferirà una masterclass per al públic d’Animac on repassarà la seva trayectòria dins el món del cinema d’animació.

A més de la retrospectiva i la masterclass d’Isabel Herguera, el públic d’Animac es podrà aproximar al procés creatiu visitant l’exposició “El sueño de la sultana. Procés creatiu” que acollirà l’Espai Cavallers de Lleida (carrer Cavallers, 31-33) on s’exposarà una selecció de dibuixos originals, els primers esbossos dels quals ja van ser fa quinze anys, i altres materials de la pel·lícula.

 

La teva carrera professional està lligada a Animac, com recordes el teu pas per la direcció de la mostra?

Són anys molt feliços que van ser de grandíssima formació. Jo venia de treballar en animació, però estava molt desconnectada del que s’estava fent a l’animació independent. Així que Animac va ser fonamental per conèixer gent, motivar-me, estimular-me, voler fer pel·lícules,voler explicar històries, atrevir-me a coses. Era un luxe tenir la referència de tots aquells artistes que venien cada any a mostrar coses meravelloses a Lleida, una ciutat perfecta per passar quatre dies al màxim, amb la mida ideal, sense tants llocs on perdre’s. Vaig conèixer gent increïble amb qui encara mantinc molta relació. Van ser grans anys per a mi i divertidíssims.

 

Algun dels teus referents al món de l’animació?

Sens dubte, Anca Damian. Per mi va ser fonamental “Crulic, camino al más allá”, la primera de les seves pel·lícules, perquè vaig veure que, amb relativament poc pressupost i una manera de fer animació molt lliure, també es podien explicar històries. També “La montaña mágica”, perquè hi havia un canvi de tècniques que no eren a l’ús. La vaig convidar a venir a l’escola KHM (Kunsthochschule für Medien Köln) per presentar les seves pel·lícules i em va semblar una persona molt generosa, que escoltava els estudiants i els donava consells. Ella defensa que “el més talentós no és qui al final fa la pel·lícula, sinó aquell que continua insistentment i treballa fins al final”. No cal dibuixar ni saber res d’animació, sinó saber explicar històries o tenir la intenció d’explicar-les i tenir un cert gust per alguna cosa. Cal recordar que ella ve de la imatge real i del documental, principalment, adreça de fotografia, amb un gust particular per tota la direcció artística.

 

Aquest any Animac estarà dedicat a la diversitat, com creus que el cinema d’animació pot explorar la diversitat a la societat?

Al cinema d’animació ho pots fer tot. Pots fer els personatges del color que et doni la gana, pots fer-los del material i de la manera que vulguis. La diversitat, amb amplitud de mires, és present a l’origen [de l’animació]. Pots donar vida a tot. En aquest sentit, el que més em va fascinar de l’animació quan la vaig descobrir és que em recordava quan era una nena i jugava amb els ninots. Els explicava històries als meus germans i en aquells moments eren el que fossin, el que tinguéssim a mà. L’animació és això, la llibertat de poder fer de qualsevol cosa, poder explicar una història simplement movent-ho.

 

El teu recent llargmetratge, el primer de la teva carrera, “El sueño de la sultana”, ha tingut una excel·lent acollida amb el Premi Cine Vasco del passat Festival de Sant Sebastià, a més d’estar nominat a la Concha de Oro com a Millor Pel·lícula, què ha suposat per a tu aquesta feina i el reconeixement posterior?

Els anys que ha durat aquest treball han estat molt intensos, especialment els tres darrers. Era com viure en diverses realitats alhora. Que fos seleccionada al Zinemaldia de Donosti va ser el més gran dels premis. Primer perquè sabíem que, gràcies al festival, la pel·lícula tindria un reconeixement a escala mundial. I segon, perquè és casa meva i té un valor emocional molt profund. Allà he fet un munt de pel·lícules, no s’han tallat mai a donar-me un espai, un lloc, amb una generositat aclaparadora. Per mi era fonamental també poder-ho ensenyar i tenir la première a Zinemaldia.

 

Com ha estat el procés de producció de la pel·lícula?

A “El sueño de la sultana” hi havia molts forats que anàvem emplenant a mesura que se n’anaven obrint altres. El procés de resoldre les coses per a mi va passar així. Alguns productors en un moment donat podrien haver dit, “No, ho has de solucionar tot des del principi”. Però en el nostre cas anava sorgint de manera més orgànica. Algú em va explicar que quan un pianista té la peça molt assajada, abans d’entrar a l’escenari sempre ha d’anar amb la por, amb la sensació que està caminant en una corda fluixa. I per mi això també és fonamental. Em dona molta pujada i em manté molt motivada saber que vull fer alguna cosa i que compto amb moltes seguretats, però també que cada vegada que entro a l’estudi estic sobre una corda fluixa.

 

Reprenent el tema de la diversitat, “El sueño de la sultana” està basat en un conte feminista indi escrit per Rokeya Hossain i publicat el 1905, què té aquesta història i què t’ha mogut per portar-la al terreny de l’animació?

Quan em vaig trobar el llibre, a la contraportada es podia llegir “Una utopia feminista. Un lloc on les dones tenen el coneixement, perquè tant el poder i els homes que són ignorants viuen en reclusió”. I, a més, estava escrit per Rokeya Hossain, que no havia tingut accés a l’educació formal, sinó que havia après què se suposava que havia d’aprendre per no ser una amenaça en el matrimoni. I vaig pensar, “ja han passat 105 anys, on som amb tot això?” Quan vaig començar a llegir el llibre, em vaig adonar que una de les raons per les quals Rokeya Hossain havia creat aquesta ciutat de dones era simplement per estar fora de perill, per no sentir aquesta sensació que totes hem d’estar alerta més enllà de la nostra classe, condició, color de pell, llengua… I per mi això ha estat un fet revelador. Un altre gran exercici que he fet al llarg de tots aquests anys arran del llibre és aquesta tornada al revés que et proposa Rokeya: veure’m a mi mateixa des del punt de vista del meu germà que hi era assegut. Com em veig? Quines coses faig per educació, per cultura, per instint? Quina classe de comportaments estan impresos al nostre ADN. És un llibre amb contradiccions i que moltes vegades em recordava la meva àvia per aquest component una mica hipòcrita amb allò que s’entén per religió o creença. Però tant era, perquè és absolutament radical per al moment en què va estar escrit i per avui dia.

 

Com vas aconseguir la col·laboració en el film de dos tòtems de la filosofia i la cultura com són Paul B. Preciado, figura icònica de les teories del postfeminisme i de la filosofia de gènere, i Mary Beard, acadèmica anglesa especialitzada en l’antiga Roma?

El 2015, era a Sant Sebastià escrivint el guió de la pel·lícula i vaig anar a unes conferències sobre utopies que Paul B. Preciado impartia. Em va deixar totalment fascinada per la utilització del llenguatge i com donava sentit a coses totalment absurdes en aquesta utopia. I quan vam escriure el guió, li vam escriure una escena a Paul B. Preciado i, a través d’un conegut en comú, vam accedir a ell. Era durant la pandèmia, va ser un sonidista a casa, li va gravar i ens va fer la veu, així que li estic molt agraïda.

I després Mary Beard perquè m’encanta de sempre, i me la vaig trobar un dia casualment al Museu Capitolini, que és on és a l’escena de la pel·lícula. Just uns mesos després vaig descobrir el llibre “Mujeres y poder” i les conferències que havia fet. Li vaig demanar permís per utilitzar aquesta part de la conferència que està al film i me’l va donar. Les dues col·laboracions van ser molt fàcils.

 

Si algú pot adaptar aquest llibre de Rokeya Hossain amb propietat, un llibre feminista, un llibre de l’Índia, ets tu, perquè la teva relació amb aquest país ve de molt llarg. Són molts anys que hi has estat anant a fer tallers. Quina és la teva relació vital artística amb l’Índia?

Des que era molt jove, la meva relació amb l’Índia ha estat enorme, especialment durant un temps concret. Des del 2005 fins al 2015, passava sis mesos a l’any fent classes al National Institute of Design o fent tallers amb les dones i els nens. Per mi, l’Índia és un d’aquests llocs que, tot i que no parlo el mateix idioma, em sento a casa. I des d’aquest lloc, sentint-me a casa i amb tot el respecte del món, he intentat fer alguna cosa el més honestament possible. Asseguda des de la pedra, des d’on m’agrada dibuixar, amb aquesta actitud.

 

Com t’imagines un món governat per dones?

Si el món estigués governat per dones, crec que ens hauríem evitat tota la sang a la guerra d’Ucraïna. I ara a Gaza. Potser el corrent hauria estat diferent, però ens hauríem evitat aquesta massacre, segur.

 

El procés de creació del film s’ha pogut veure en una recent exposició a Tabakalera de Sant Sebastià i, en petit format, també es podrà veure a Lleida coincidint amb Animac, què es trobarà el visitant?

Qui visiti la mostra es trobarà amb un material que li permetrà ficar-se a la pel·lícula i empatitzar més amb ella. Li donarà accés a aquest univers i participar més en la pel·lícula. Trobaran tot el que ha suposat el procés creatiu de la pel·lícula, originals, retallables, tot fet a mà.

 

Compagines la teva faceta de directora d’animació amb la de docent com a professora titular d’animació a (KHM) Kunsthochschule für Medien Köln, Alemanya, i també a altres països com l’Índia o la Xina. Amb la teva experiència i el tracte directe amb els estudiants d’animació, com veus el futur del cinema d’animació quant a temàtiques i tècniques?

Pel que fa a temàtiques, veig un gran futur perquè la gent més jove està molt conscienciada sobre diferents àmbits. A més, estan molt ben formats i tenen un criteri i una gran capacitat d’anàlisi. Sobre tècniques, és un misteri. Tot el que és Unreal Engine (animació a temps real) i recreació d’espais és cada vegada més ràpid. És molt complex, així com la manera de comptar, ja que hi ha més interacció. La tecnologia està avançant molt i l’animació és una tècnica que se n’alimenta. Així que qualsevol cosa serà possible.

 

Quin és el teu pròxim repte professional?

El que em ve de gust fer ara són personatges. Tinc personatges que van sorgir fa mil anys, que sempre han existit i que vull desenvolupar alguna cosa amb ells, encara que per ara no hi ha grans històries al cap. Ara vull gaudir d’aquest moment i acompanyar la pel·lícula.

 

 

Entrevista per al suplement cultural DIS del 27 de gener de 2024.