VOLEM DIVERSITAT I LA VOLEM ARA

L’animació de films, sèries i videojocs no només és un territori creatiu extraordinari, sinó que, com tot art, també té un gran potencial educatiu, modèlic, com a enginyer social. Quan veiem que pel·lícules i sèries animades normalitzen un casament gai (Steven Universe), una princesa racialitzada (Tiana i el gripau), un protagonista trans (Punt mort: Un parc paranormal) o un protagonista amb síndrome de Down (Valentina), intuïm l’impacte que tindrà. Per la connexió amb l’audiència més jove, aquests mitjans arribaran on polítics o campanyes institucionals no arribin. És un poder que comporta una responsabilitat, és clar. El recent èxit a Netflix de l’extraordinari llargmetratge animat Nimona (basat en el còmic de ND Stevenson i favorita als premis Oscar d’aquest any), protagonitzada per una adolescent hiperactiva i marginada, capaç de convertir-se en qualsevol animal o persona quan té una pujada d’adrenalina, i una parella interracial i gai de prínceps, ha deixat clar que hi ha un públic creixent àvid de veure reflectida la nostra realitat diversa, també en animació.

Però aquesta visió inclusiva forma part del mateix ADN de l’animació. Aquest és un art visual que crea mons des de zero. Són comuns en animació les metamorfosis i la representació de cossos tan poc normatius com el d’Olívia de Popeye, el de la Princesa Bultos d’Hora d’aventuras o el dels grassos Minions. Són potser la pell groga de la família Simpson i els seus pentinats impossibles elements amb què representar una classe mitjana no-necessàriament-blanca com sol ser habitual a les sitcoms?

Per què avui tants adolescents s’identifiquen amb personatges de manga i anime fora de la norma? Han abundat animals, plantes, i fins i tot objectes amb vida pròpia i relacions entre ells ja des dels inoblidables curts dels germans Fleischer o les Silly Simphonies del Disney. Un animal insignificant i injuriat com un ratolí es va convertir en Mickey Mouse, el gran personatge símbol de la productora més poderosa del món en l’actualitat.

L’animació ha sortejat gràcies a la seva pròpia naturalesa fantàstica crítiques i censures. A La Venjança del Camarògraf, el film del 1911 de Ladislas Starewitch, se’ns mostra la infidelitat de la dona de la llagosta amb una cigala. Aquesta era una relació interracial, a més d’adúltera? En nombrosos cartoons clàssics de la Warner Brothers, els Looney Tunes, apareixen personatges transvestits (Bugs Bunny) o flirtejant amb un altre del mateix sexe (Pepe Le Pew). El cinema animat sempre ha ofert a lespectador un gran marge per imaginar i projectar la condició de cada espectador.

Rebecca Sugar, creadora el 2015 de l’aclamada sèrie de Cartoon Network Steven Universe, va posar en pantalla les primeres noces entre dues dones vista en l’animació. “Va significar molt per a mi arribar a crear personatges que siguin un reflex i una extensió de mi mateixa. Si com a espectador només tens l’oportunitat de relacionar-te amb el mateix tipus de personatge una vegada i una altra, això contribueix a la marginalització de la gent que es considera diferent, no hi ha oportunitat de conèixer una altra realitat. Quan veus personatges d’acció real en sèries, tens la sensació de conèixer-los, et són propers, però amb l’animació es va un pas més enllà, perquè com a creador t’hi projectes”, va dir. Sugar, que es va declarar persona no binària, havia treballat anteriorment en una de les sèries més imaginatives de tots els temps, Hora de aventuras, en què va abordar el tema de la diversitat de gènere amb una llibertat molt poc habitual en sèries infantils.

Naturalment, en l’animació també s’han conegut caricatures, burles i abusos de tòpics feridors, siguin socials, colonials o de condicions tan aparentment innocents com la miopia de Mr Magoo.

Encara hi ha un llarg camí per recórrer, però és l’animació independent, present a festivals com Animac, la que sempre ha apostat de manera més decidida per la diversitat. En aquesta línia, cal citar un preciós curtmetratge anglès titulat A is for Autism (1992) on el seu director, Tim Webb, fa visibles les històries de persones autistes a partir dels seus mateixos relats i dibuixos.

La dècada dels anys 90 va ser extraordinària en aquest sentit a Anglaterra, gràcies a l’afany de les millors escoles d’animació i canals com la BBC 2 i Channel Four. En aquestes circumstàncies van poder florir autores com Joanna Quinn (Premi Honorífic a Animac 2020), amb un divertit curt feminista Girls Night Out, que va convidar moltes autores a explicar històries i experiències pròpies, o Barry JC Purves (Premi Animation Master d’aquest any 2024), director d’Achilles, un film de marionetes animades que mostra de manera explícita una relació homosexual. També rellevant és el cas del Canadà, on l’NFB (National Film Board) sempre va donar suport a l’animació d’autor a l’integrar regularment sensibilitats i realitats diverses, fossin les ètnies aborígens o altres col·lectius que tradicionalment no havien tingut accés a fer cinema o ser representats adequadament.

Tot i això, en ple segle XXI hi ha qui s’escandalitza per un petó entre persones del mateix sexe en un dibuix animat (però no en imatge real), qui creu que la protagonista d’un conte tradicional no pot ser negra (però pot ser sirena), o qui se sent incòmode davant la presència de personatges amb cossos i condicions no normatives (encara que potser siguin la del mateix espectador).

És rellevant considerar els progressos de l’animació comercial en aquest sentit, més conservadora en general, però amb un gran impacte a la societat. Productores com Disney i Pixar estan fent grans passos, tant a les seves històries com als seus equips de treball, amb departaments de diversitat que es tradueixen en trames i personatges que reflecteixen millor la riquesa social i els seus conflictes, amb princeses que van apartant a poc a poc la idea del príncep blau com a única meta, i que representen cultures i ètnies més variades (Coco, Encanto, Soul…).

Es podria dir que el mal que la indústria cinematogràfica va causar en el passat, a partir d’estereotips, caricatures o, senzillament, absència de diversitat, només ho pot arreglar la mateixa i poderosa indústria, encara avui, la font d’imaginaris més gran. És a dir, la gran productora de realitat.

Un gran nombre de les històries de diversitat que ens arriben a través de l’animació, ho fan perquè els seus creadors pertanyen a col·lectius que tradicionalment s’han sentit exclosos o maltractats en la seva representació, i aquest és un gran grup. Qui fa cinema, si les circumstàncies ho permeten, explica en primer lloc les històries que coneix, les que el mouen, commouen i representen. Per això cal una diversitat d’artistes treballant a la professió, per aconseguir una diversitat real a la pantalla. Per posar un exemple, gràcies a associacions com WIA als EUA (Women in Animation), MIA a Espanya (Dones a la Indústria de l’Animació), CIMA (Dones Cineastes) o Dones Visuals a Catalunya s’ha aconseguit visibilitzar el treball de dones cineastes i fins i tot legislar per caminar cap a una igualtat d’oportunitats.

Hi ha resistències per vèncer, i molt de debat sobre com actuar de la millor manera, però també hi ha urgència per canviar l’escenari que era habitual fins fa només unes dècades. La tecnologia, els modes de producció i les maneres de compartir han multiplicat les nostres possibilitats expressives enormement. I, tanmateix, la societat canvia molt més ràpidament del que les ficcions són capaces de representar. Tan sols en poques ocasions una ficció és capaç de precipitar els canvis anhelats. Són aquestes obres les que avui perseguim i necessitem.

Per Carolina López, comissària audiovisual i directora d’Animac Lleida, Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya, per al suplement cultural DIS del 27 de gener del 2024.