Entrevista a David Baute: el poder documental de Mariposas Negras

Mariposas Negras és un llargmetratge d’animació que combina documental i ficció per narrar les històries de tres dones de diferents indrets del món: el Carib, l’Àfrica i l’Índia. Tres històries separades geogràficament però unides pels estralls de l’emergència climàtica. Inspirada en testimonis reals, la pel·lícula proposa un viatge des d’aquests territoris cap a un futur incert per a la humanitat.

David Baute, creador del llargmetratge, va celebrar el Dia Mundial de l’Animació protagonitzant una sessió de Trobades amb… al CaixaForum Lleida, on vam poder conèixer més a fons el seu procés de creació, així com els reptes i transformacions que ha viscut el projecte, guardonat amb el Goya a la millor pel·lícula d’animació.

 

El projecte va néixer com un documental. En quin moment vas decidir transformar-lo en una pel·lícula d’animació?

Sí, originalment era un documental. Vaig estar tres o quatre anys gravant Éxodo Climático, investigant, acompanyant les protagonistes. Però quan elles van haver d’emigrar i deixar les seves llars, vam tancar allà aquella primera pel·lícula. Vam continuar en contacte amb les seves famílies, amb gent local, i ens vam adonar que hi havia una altra part de la història que també mereixia ser explicada. Vam pensar a tornar a rodar, però era inviable: per les distàncies, les condicions i la situació de cadascuna. Llavors va sorgir la idea de recrear aquesta segona part mitjançant l’animació. Vaig contactar amb Edmon Roch i li va entusiasmar la proposta. A partir d’aquí vam decidir reconstruir tota la història en animació: les seves vides d’origen i el viatge posterior. El procés va ser llarg, gairebé vuit anys més, amb moltes dificultats de finançament, però també molt bonic. Per a mi, Mariposas Negras continua sent un documental, només que explicat amb la tècnica de l’animació.

 

La pel·lícula va ser seleccionada tant a Annecy com a IDFA, dos festivals de referència en animació i documental respectivament. Com vas viure això?

Va ser increïble. Annecy va veure un tall sense acabar i va voler seleccionar-la, cosa que ens va emocionar molt. I poc després també la va demanar IDFA, el festival de documental més important del món. Que tots dos la volguessin programar va ser un senyal que la pel·lícula podia moure’s entre els dos mons.

 

Tu vens del documental. Com va ser l’adaptació al llenguatge de l’animació?

Al principi va ser un repte enorme. No tenia experiència en animació, i és un procés complex, molt diferent del documental. Però vaig tenir la sort de comptar amb un gran equip: l’Edmon en la producció, la María Pulido en la direcció d’art, amb qui vam establir una relació molt estreta. Jo aportava la feina prèvia: els llocs, els personatges, els sons reals. A partir d’això, vam començar a dissenyar fons i personatges. Em va costar entendre al principi que en animació el muntatge ha d’estar tancat abans de començar: cada pla està mil·limetrat, canviar un segon implica setmanes de feina.

En el documental, en canvi, pots reinventar la pel·lícula en el muntatge. Aquí no. Però vaig aprendre. Fins i tot vam idear un sistema per poder “moure la càmera” en els escenaris virtuals abans que els animadors dibuixessin, per ajustar el punt de vista.

 

Hi va haver algun xoc de llenguatges entre el documental i l’animació?

Sí, sobretot en el ritme. Jo vinc d’un cinema més observacional, de plans estàtics que deixen respirar la realitat. En l’animació, en canvi, es tendeix a un ritme més dinàmic, més entretingut visualment. Al principi els animadors reien: “David, tu vols un altre d’aquests plans avorrits teus, oi?” (riu). Però al final ens vam entendre molt bé.

 

Al CaixaForum vas dir que l’animació 2D pot acostar-se més a la veritat que la imatge real. Per què?

Sí, em passa una cosa curiosa. Les primeres versions dels fons, els esbossos inicials, ja em semblaven molt autèntics, tot i que no els podia utilitzar perquè no es podien animar. Tenien aquella cruesa del traç, de la pinzellada original. M’agradava aquella imperfecció, aquella sensació que alguna cosa és viva. L’animació 2D té aquesta capacitat de connectar amb l’emoció, amb la veritat interna dels personatges. A més, en conservar el so real: les veus, els ambients, els animals, els ritmes d’aquells llocs, la pel·lícula manté la seva arrel documental. Aquests sons em situen de seguida en l’espai.

 

Després d’aquesta experiència, et consideres director d’animació?

No, continuo sent documentalista. M’encanta el cinema documental perquè és el gènere més lliure. Pots reinventar la història en el rodatge o en el muntatge, barrejar estils, deixar-te sorprendre per la realitat. És on em sento més còmode. Ara mateix estic acabant una pel·lícula sobre un home gran en els seus últims anys de vida, rodada durant cinc anys en Súper 8. És una feina íntima, sobre la seva relació amb l’espai, amb l’hort, amb la casa. Em continua fascinant simplement observar la vida.

 

I d’on ve el títol, “Mariposas Negras”?

De les papallones monarca, que migren cada any entre els Estats Units i Mèxic. Durant segles han fet el mateix trajecte, però els científics van descobrir que el canvi climàtic n’estava alterant les rutes. Em va semblar una metàfora perfecta per parlar del desplaçament humà. Després vaig pensar en les protagonistes com en aquestes papallones: éssers fràgils, bells, que necessiten condicions adequades per sobreviure. A més, en les cultures de cadascuna, les papallones tenen significats simbòlics diferents, lligats a l’espiritual. Tot encaixava. Si encara no ho heu fet, podeu veure Mariposas Negras a RTVEPlay.