Michiyo Yasuda, l'artista que va donar color a Ghibli
Ah, l’estiu. Aquell moment tan esperat per tornar a la natura: estirar-nos al camp i contemplar els núvols, anar en bicicleta, córrer entre l’herba o submergir-nos en aigües cristal·lines. Tot això, i molt més, ho hem vist innombrables vegades a les pel·lícules de Hayao Miyazaki i Isao Takahata. I hem volgut ser-hi, perquè les seves imatges ens transmeten fantasia, però també una extraordinària sensació de realitat.
A més de la seva sorprenent capacitat narrativa i de l’espectacular animació de les seves pel·lícules, existeix un altre element essencial per comprendre el seu poder visual: el color. Darrere de bona part d’aquest univers cromàtic es troba una autèntica mestra, Michiyo Yasuda, col·laboradora de Miyazaki i Takahata des de molt abans de la creació de Studio Ghibli i responsable del disseny de color d’algunes de les seves obres més importants.
Gràcies al treball d’investigació de la publicació Animation Obsessive, hem pogut conèixer millor aquesta figura fonamental d’una estètica que va marcar un abans i un després en la història de l’animació.
El color com a forma de narrar
Michiyo Yasuda va néixer a Tòquio el 1939 i va entrar a treballar a Toei Doga el 1958, acabats de cursar els seus estudis. Va començar al departament de traçat i pintura, on els dibuixos dels animadors es transferien i acolorien sobre fulls d’acetat transparents. Allà va conèixer Isao Takahata i, alguns anys després, Hayao Miyazaki. Tots tres van iniciar una relació professional i personal que es prolongaria durant més de quatre dècades.
Yasuda va participar com a traçadora en escenes importants d’Horus, príncep del sol (1968), dirigida per Takahata, i va tornar a coincidir amb tots dos cineastes en produccions com Panda, petit panda i Heidi. No obstant això, la seva vertadera especialització en el disseny de color va començar durant la sèrie Marco, dels Apenins als Andes (1976), en la qual va treballar estretament amb Miyazaki. En aquella producció van començar a experimentar amb qüestions que avui ens poden semblar evidents, però que llavors no eren habituals en l’animació televisiva: com aconseguir que el menjar semblés apetitós, com representar la brillantor d’un got, com canvia el color d’un objecte vist sota l’aigua o a través d’un vidre. Yasuda va comprendre que triar un color no consistia simplement a omplir una superfície. El color podia expressar la textura dels materials, l’hora del dia, la temperatura, la distància i, fins i tot, l’estat emocional d’un personatge.
El seu treball va continuar a Conan, el nen del futur (1978), de Miyazaki, i a Anna de les Teules Verdes (1979), de Takahata. Per a aquesta última, Yasuda va buscar una gamma més naturalista que l’habitual a les sèries de televisió japoneses. Les robes descolorides dels personatges, els teixits gastats i els objectes quotidians adquirien, mitjançant el color, una presència material i una història. Yasuda observava constantment el món que l’envoltava. Podia aturar-se davant d’una fulla caiguda en un toll per estudiar com hi incidia la llum, observar les ombres canviants dels arbres moguts pel vent o comprovar com un estampat verd i blau es torna més suau en contemplar-lo des de lluny. La seva paleta naixia d’aquesta atenció pacient a la realitat.
Fer creïble la fantasia
A Nausicaä de la Vall del Vent (1984), Yasuda va dissenyar una gamma de més de 260 colors, lluminosa però poc saturada. Poc després, amb la fundació de Studio Ghibli, va passar a dirigir el seu departament de color. Per a El castell al cel (1986), primera pel·lícula de l’estudi, va crear més de 300 colors i va contribuir decisivament a establir una identitat cromàtica diferent de la de la resta de la indústria. La seva aportació es va fer encara més evident a El meu veí Totoro i La tomba de les cuques de llum, produïdes simultàniament el 1988. Per a totes dues pel·lícules va desenvolupar nous tons intermedis, més tènues i naturals. Davant dels colors forts i plàstics que començaven a dominar la societat japonesa, Yasuda buscava una delicadesa més gran.
A El meu veí Totoro, els colors són suaus, càlids i silenciosos. A La tomba de les cuques de llum, s’apropen a un naturalisme auster. Takahata destacava la seva capacitat per expressar mitjançant el color fins i tot el gruix o el desgast d’una tela. Uns pantalons esvaïts per molts rentats no només tenien un color determinat: posseïen també una textura, un pes i una memòria. Aquella atenció a la realitat era igualment important en els mons fantàstics de Miyazaki. Yasuda explicava que el Gatbus no podia ser rosa o tenir un color arbitrari: havia de transmetre la calor i la presència física d’un animal vertader. Només així l’espectador podia acceptar que aquella criatura impossible potser existia realment. El color era, per tant, una eina fonamental per fer convincent la fantasia.
El seu treball es troba en pel·lícules com Nicky, l’aprenenta de bruixa, Records de l’ahir, Porco Rosso, La princesa Mononoke, El viatge de Chihiro, El castell ambulant i La Ponyo al penya-segat. També va saber adaptar-se al pas de la pintura sobre acetat a l’acolorit digital. Quan la tecnologia amenaçava de tornar les imatges massa planes i uniformes, Yasuda va buscar la manera de conservar la suavitat, la profunditat i la vibració dels procediments tradicionals. No existia per a ella una “paleta Ghibli” que pogués aplicar-se mecànicament. Cada pel·lícula exigia començar de nou, investigar els seus llocs, la seva època i els seus personatges, i respondre a les necessitats particulars de cada escena. El seu treball no consistia a imposar un estil personal recognible, sinó a donar vida als dibuixos i fer visible la intenció dels directors.
Yasuda es va retirar després de La Ponyo (2008), encara que va tornar com a assessora de color a El vent s’aixeca (2013). Va morir el 5 d’octubre de 2016, als 77 anys. El seu nom continua sent molt menys conegut que els de Miyazaki i Takahata, però resulta impossible imaginar les seves pel·lícules sense la seva mirada. Quan veiem el verd humit d’un bosc, la llum del capvespre sobre una casa, el blau d’una ombra o el vestit descolorit d’un personatge, estem entrant també en el món de Michiyo Yasuda: una artista que va entendre que el color no decora les imatges, sinó que els dona aire, matèria, emoció i vida.
Agraïments i font
Aquest text ha estat escrit a partir de la valuosa investigació publicada per Jules i John a Animation Obsessive: “The Artist Who Colored Ghibli”. El nostre agraïment als seus autors per recuperar i difondre el treball de Michiyo Yasuda i de tantes professionals fonamentals de l’animació la contribució de les quals ha romàs durant massa temps fora del primer pla.